Presoner de l’hivern aborda, i reflexiona, sobre el pas del temps i l’enyor dels comiats. L’hivern, el fred, com a metàfora de les cendres del foc de la vida que el temps s’endugué. El poeta, amb les paraules, com formigues negres, desitja arreplegar tots aquests fragments de memòria -personal i col·lectiva- dins l’espai breu, i alhora intens, del poema. Però a desgrat de sentir-se presoner dins dels murs invisibles de la melangia, el poeta expressa el goig d’haver viscut les diferents etapes del camí de la vida, de la passió i l’amor, de l’ofici d’escriure, de la mirada interior que cerca el cor i l’ànima… Els poemes, com peces d’un mosàic, com testimoni del nostre pas, reflecteixen l’estima per la vida que, malgrat tots els pesars, no volem perdre a les portes de l’hivern.
«Un home mai no pot fugir de si mateix»