Dards precisos que procuren encertar amb la poesia, versos on residixen les teranyines d’un amor que va tancar pel desdonament de la raó. Reflexions que naixen de les empremtes que deixa l’apnea en el seu pas pels records, l’aire que respire en dosis xicotetes, les que em presta la memòria de la pell. Lletres que arrapen la prosa convertint-la en
Category Archives: POESIA
Presoner de l’hivern aborda, i reflexiona, sobre el pas del temps i l’enyor dels comiats. L’hivern, el fred, com a metàfora de les cendres del foc de la vida que el temps s’endugué. El poeta, amb les paraules, com formigues negres, desitja arreplegar tots aquests fragments de memòria -personal i col·lectiva- dins l’espai breu, i alhora intens, del poema.